A aquestes alçades del calendari tothom a les nostres cases ha tornat a la seva feina després d'un merescut descans. Però hi ha un que no ha tornat. Un company que descansa, per sempre, sense merèixer-ho. Un company que va morir aquest estiu per un accident mentre treballava. Massa jove. Amb tota la vida per davant.
Va ser un accident de treball i també un accident de trànsit quan viatjava com a passatger amb una colla d'infants que tornaven, feliços, de les seves colònies d'estiu. Els seus companys, en especial els que eren amb ell en aquell moment i van prestar-li els primers auxilis i els infants que protegia, estan de dol. La seva família ho estarà per sempre més.
No deixem de preguntar-nos què podriem haver fet per evitar-ho?
I amb la manca de resposta hi tornem: Què podríem haver fet millor?
Una vegada i una altra, i una altra, i una altra ...
Ens dediquem a diari a protegir la salut i benestar dels treballadors de les diferents cases salesianes. És una tasca condemnada al fracàs doncs sempre serem vulnerables i cada torta de peu, cada lumbàlgia, cada crisi d'angoixa... és una derrota i per que els petits èxits, si n'hi ha, ningú no els veu.
I si, fent el que cal, algú pot perdre la vida, quin sentit té capficar-se en fer prevenció? Fàcil, si no prevenim, tenim més risc, tenim més accidents, tenim més malalties.
Personalment, aquest el primer mort per accident en quasi trenta anys de professió. Però no m'enganyo. Si faig cas a les estadístiques, al model que parla de la punta de l'iceberg, en aquest mateix període, a les empreses on he treballat he perdut a 49 companyes i companys per malaltia causada per les condicions de treball. I no sé què els ha passat, no sé què els ha fet mal, no sé els seus noms perquè el sistema ha escollit la ignorància i així, ignorants, ens creiem més feliços.
No vull ser un ignorant. No puc ni vull oblidar en Liam. Ningú no hauria de perdre la salut, la vida, quan intenta guanyar-se-la. Ningú té dret a inhibir-se.
