Fa més de dues dècades vaig haver de fer una avaluació psicosocial en una empresa client. Llavors encara no existien les eines ara habituals, ni l'ISTAS21 ni, molt menys, FPSICO i els tècnics soliem jugar amb qüestionaris preparats ad hoc.
Una de les preguntes d'aquell qüestionari era de resposta oberta: Què t'agradaria que la direcció fes per tu?. La direcció volia eliminar aquella pregunta per òbvia; tothom demanaria més sou i més vacances, què si no? Gràcies a l'ajuda dels companys de RRHH i Qualitat el qüestionari va superar els esculls mantenint la pregunta maleïda.
El resultat de l'enquesta va aportar molts elements per treballar en la millora del benestar de les persones que hi treballaven. Algunes accions requeririen de petites inversions o d'inversions no tan petites. Altres, sortirien de franc. La resposta més freqüent a la pregunta polèmica (i recordeu que no hi havia respostes prefixades) era de l'estil: "que em responguin quan els dic bon dia".
A casa nostra solem passar per dos extrems: no saludar o saludar cada cop que ens creuem amb algú. Error tots dos.
Quan hom està molt capficat potse no saludi, ocasionalment, algú altre. Quan això és la norma, més encara, quan s'evita saludar algú som en terreny del menyspreu i del maltracte.
Quan saludem una vegada i una altra... bé, sense anar més lluny a França això es considera una descortesia, quasi un insult. Si ja has desitjat algú que tingui un bon dia i hi tornes estàs transmetent que aquella persona representa tan poca cosa que no recordes haver-la vist i desitjar bon dia perd del tot el seu sentit.
Dedicar un parell de minuts a saludar tothom al principi de la jornada i acomiadar-se al final no és una qüestió d'educació. És, simplement, una acció conscient per la millora de la salut, pròpia i aliena.
